Índex de reproducció cromàtica

Índex de reproducció cromàtica

El L’índex de reproducció cromàtica (IRC) és la mesura utilitzada en relació a una font de llum per a mesurar la seua capacitat de mostrar els colors d’un objecte de manera “real”. Açò prenent com a referència la il·luminació natural. (L’índex de reproducció de color màxim és igual a 100.) El rang en l’índex de reproducció cromàtica va del 0 al 100. A nombre més gran en el CRI, millor reproducció de color. Este rang es mesura en una escala de 8 colors que apareixen en els llums basant-se en un estàndard.

 

Mètode:

La font de llum considerada “ideal”, utilitzada como referencia, correspon amb la radiació del cos negre en aquells casos en què la temperatura de color és inferior a 5000K. Per a temperatures superiors s’utilitza com a referència la llum natural diürna. El mètode utilitzat (Test Sample Method o Test Color Method) es basa en l’anàlisi colorimétric, sense valorar la distribució espectrométrica. Para el càlcul de l’índex s’analitzen tan sols huit colors estandarditzats (R1-R8) , tots d’ells poc saturats. Per a oferir un valor més representatiu, de vegades s’utilitza un índex ampliat (IRC14) que, a més dels colors arreplegats en el CRI estàndard, inclou sis colors més (R9-R14).

 

La comprovació visual

Quan es va establir el mètode de càlcul de l’IRC, es van definir infinites fonts de llum ideals: tantes com a temperatures de color. La qual cosa no deixa de ser una simple convenció, ja que, des d’un punt de vista físic no hi ha un concepte objectiu i universal de llum ideal. No obstant això, gran part de la nostra capacitat de decisió a l’hora de valorar la qualitat de la llum la basem en l’IRC, que passa a ser en la majoria d’ocasions l’únic criteri de selecció; inclús en aquells casos en què el seu valor entra en contradicció amb les nostres sensacions visuals.

Puntualment, per exigències del mercat, es pot arribar al cas que un fabricant modifique els components en la fabricació d’un LED perquè emeta més llum en aquelles zones de l’espectre que milloren l’IRC, encara a costa de disminuir l’emissió en altres zones que, si bé no són rellevants per a l’índex, sí que contribuïxen a millorar la percepció. D’esta manera, es pot donar el cas paradoxal de què s’incremente el valor de l’IRC disminuint simultàniament la qualitat de reproducció cromàtica real.

Per això, en aquest aspecte, potser hauríem de ser més crítics. Sense deixar de costat que l’IRC és una ferramenta molt útil, l’observació/comparació experimental utilitzant una mostra de la font de llum en condicions reals resulta també un mètode a tindre molt en compte.

És l’observació directa un procediment carregat de subjectivitat? Per descomptat. Però no oblidem que, si bé el càlcul de l’IRC és objectiu —laboratoris diferents sempre obtindran el mateix valor per a una font de llum determinada—, la pròpia definició de l’índex —la elecció en part arbitrària dels colors de referència i de l’espectre que es considera  llum ideal—, provoca que, implícitament, este patisca també d’una important càrrega subjectiva.